Open menu

MLAD Mediateca Ladina

Piattaforma per la diffusione della lingua ladina

Istitut Cultural Ladin Scola Ladina de Fascia Regione Autonoma Trentino-Alto Adige/Südtirol
homepage » Oujes » Luigi Piccoljori e sia mère » La contìa dei doi amisc

Oujes

La contìa dei doi amiscBio

Testo

Anter noscia contìes e patofies dei salvegn, de la bregostènes, de la vivènes, e autres che ne contèa nesc giaves da sera dò cena via, inant de ne desgorjer a dormir, aon ence la “contìa de doi amisc”, che, ne da vives, ne da morc, volea se spartir. Se trata de na patofia che, canche siere n pìcol bez, me contèa mia pera mère e me l’é semper recordèda. Bendapò inché voi proprio ve contèr chesta.

Ai tempes, te n pìcol paìsc che podessa esser ence stat Dèlba o n auter paìsc de la Val de Fascia, vivea doi amisc che era semper ensema da bec in su. Doi amisc sinzieres, che se volea ben, che se didèa fora un co l’auter te n besen: te na parola, doi amisc che demò la mort i podea separèr. E zeche outa che i é vegnui de parlèr del viver e del morir, i é resté de parola che se un aessa da morir, l vegn a troèr l’auter e, nience se i l’aesse sentuda, vegn l dì che apontin un l mor.
Coscita l’auter resta soul col gran despiajer de aer perdù so unich e gran amich che l’aea. No l’era bon de se lascèr de pèsc dal gran dejèje e co na gran pascion l jìa bendeché a l troèr te cortina aló che l’era sepolì. Candenó na bela dì, che l’era tornà sora la fossa a ge dir na rechia, fora de n bel seren ge sà de sentir n revedoz corgious che no l’aea mai sentù e la tera che ge tremèa sot ai piesc fora. Chel auza i eies e l se troa dedant so amich che era mort.
«No aer paura no», l ge disc, «siane ben coscita resté d’acordo no? E descheche te veis ades son chiò, ence se per me l’é stat na gran fadìa fèr chest. Ma ades gei con me che te mosce pa aló che son ruà dò mia mort». Dit chest l lo ciapa sot a n brac e l lo mena te gejia te dedò utère e chiò l lo fèsc passèr fora per n pìcol usc. Da l’autra pèrt che l’é stat, l se à troà de colp su na strèda che passèa desche fora per n pian.
«Ades», disc so amich, «speteme chiò che cogne jir mìngol cavìa». L se senta jù, te chest pian, mìngol de là da strèda e l se met a spetèr. Ma so amich tardivèa a vegnir. Endena fora per sta strèda pianina seghitèa a passèr jent e te anter l’era ence persones che el l cognoscea o che l’aea cognosciù, ma sobito no l se ne à fat nia dantfora. Da zeche ora l veit passèr ence so père e bele sobito dò sia mère.
«Ah», l disc, «chesta la me sà ben corgiousa, cogne ben jir via a ge domanèr aló che la va almancol a mia mère». Ma no la ge à responù. La ge à fat cera da grignèr e l’à tirà dret desche duc i etres. Indèna l veit passèr ence so bèrba e mìngol dò sia àmeda, dapò i jormegn, si frèdes, sia femena, si fies, e duta sia parentela. «Ma, co sarèla mai?», l se peissa, e te chela ge capita dedò ca so amich.
«Ah, este ben ruà zacan!», l ge disc.
«Perché pa, t’à sapù l temp lènch a spetèr, e?»
«Ma, nience tant a dir la verità, a vardèr sora a duta sta jent che seghitèa a passèr, m’é parà via belebon l temp. Ma ades spiégheme inveze coche la é sta cossa: che passa, che seghita a passèr sta persones e dutes tira dret e no fèsc parola».
«No é temp», l ge respon, «e dapò no podesse nience te l dir, te capirès instes». Dit chest, l lo ciapa sot a n brac e l lo mena indò tedant a chel pìcol usc olache l’era passà ite.
«Ades», l disc, «cognon se lascèr. Tu va per tia strèda e ge vaghe per la mia». L ge aur sù l’usc e con n pìcol tonfolon l lo pèra da l’autra pèrt e coscita l se à troà da nef te dedò utère. Ma canche l’à volù se oujer per salutèr so amich, nience l’usc no l’à più vedù. Dut se aea desbanì via. Aló che aessa dovù esser l’usc passèa sù l mur de gejia.
«Ah, chesta la me sà ben grana», l se pissèa. «Ma sìela coche la vel», l se disc, «ades cogne jir a cèsa che jà, i stèsc con festidech». L ven jù dedò utère e da la pìcola rèja l ven fora de gejia e pian pian l se n arloa a cèsa. Sessaben semper amò sora pensier de chel che ge era sozedù. Ma fin chiò dut belebon, l bel l ven ades. Canche infati l’auza l cef per vardèr stroz, l se n adèsc che so paìsc no l’é più chel che l’aea lascià dotrei ores dant. Dut l’era mudà: la strèdes, la piazes e la cèses e perfinamai la jent. Ence sia majon no l’à più troà. Ades te so post l’era n’ostarìa. Chest pere cos no l saea più co se la tor. L domana a un, l domana a l’auter ma nesciugn saea ge dir nia. L’à proà ence a enrescir fora de sia familia.
«Nience mai sentuda nominèr», i ge responea.
«Ades che posse fèr, che posse ciapèr a man?», l se pissèa. «Ah», l disc, «speta che vaghe pa te calonia, che fosc l curat sà da me dir zeche». Te calonia che l’é stat, l ge conta al curat dut chel che ge era sozedù per fil e per sen.
«Chest l con esser jit fora de cervel, o che l se à ensomeà!», se pissèa l curat. Via pura, fenì che l’à abù de ge contèr, l curat, per la più segura, l’à tout cà l liber che ven scrit ite chi che nasc e chi che mor, e dò l’aer vardà fora bel delvers, sfoi per sfoi, fin junfon, belimpont l troa l’inom de chest cotèl e ence chi de duta sia parentela che l ge aea nominà dant.
«Ma chiò fantolin», disc l curat con gran marevea, «se fajon i conts l’é 400 egn e passa che te mences; ades se capesc ence percheche t’ès troà dut mudà!».
«Ma se a mi me à parù», l ge respon chest pere cos, «che sie passà demò dotrei ores!».
«Se veit che l temp al de là no l’à mesura», l ge respon l curat.
«Bendapò cò la é coscita, ades min vaghe. Develpai de chel che m’aede dit. Zenza de Vo, che ve aede intopà a vardèr te chel liber, aesse ben abù temp de chierir e de domanèr fora, dò tenc de egn che l’é passà». Dit chest, l’é peà via. L curat, che l ge à vardà dò, l l’à vedù jir via per cortina, dèr con n pe te n sas e jir in polver. E coscita la é fenida.